3) ÒRGANS DE PARTICIPACIÓ

Són els espais temàtics o territorials que de manera estable s’estableix el contacte dels representants municipals amb la ciutadania. Es poden classificar en consells temàtics de ciutat, consells temàtics de districte, consells de barri, audiències públiques, pactes i acords, el consell de ciutat..., tots ells regulats en el reglament de participació aprovat. Salta a la vista la gran quantitat d’espais participatius permanents que existeixen. De consells sectorials de ciutat actualment n’hi ha creats 17. En els districtes hi ha creats un total de 66 consells sectorials amb una distribució variable, el que menys, Horta-Guinardó, amb 3; i el que més, Sant Andreu, amb 11. A més dels pactes, acords i taules, tots ells amb les seves comissions de seguiment i grups de treball, per exemple, enguany el pacte de mobilitat ha creat 8 grups de treball i el Consell de Ciutat ha establer onze comissions en el mandat anterior. Respecte als processos participatius en l’anterior mandat s’han generat ni més ni menys que 40. Sense comptar amb la trentena de consells de barri a l’any i les audiències públiques de districte. Tenir tants espais de participació vesteix molt. Però cal dir que no tots són necessaris i n’hi ha de necessaris que no hi són. En aquest sentit, hi ha una obvietat que el reglament de participació en el seu article 51 possibilita la dissolució d’un òrgan de participació si durant un any no es reuneix. Pensem que, sempre amb un informe motivat, caldria canviar la possibilitat per exigència. Per altra banda, sorprèn que no existeixi una taula o consell sobre habitatge a cada districte quan es tracta d’una de les màximes preocupacions de la ciutadania. Aquesta és una demanda formulada per la FAVB en el seu document Necessitats ineludibles pel dret a l’habitatge. Tampoc s’entén que el reglament limiti en l’article 62 celebrar com a màxim quatre consells de barri a l’any. Contra aquesta indicació la FAVB va presentar una al·legació que no va ser acceptada. Al marge del nombre existent d’òrgans de participació, també és important valorar la qualitat participativa que s’hi dona. És evident que el reglament no desplega dinàmiques de democràcia directa (al respecte en parlem en l’apartat de les consultes). El marc legal no ho permet. Cap consell pot ser decisori i és lògic que sigui així. El màxim que es pot pretendre és que les seves opinions es tinguin en compte pels òrgans executius. Ara bé, hi ha una gran distància entre tenir una mera actitud de limitar-se a escoltar i no fer res, i que les resolucions aprovades en aquests espais tinguin un pes polític a l’hora de prendre decisions. Aquesta escala d’actituds marca el grau de l’assumpció per part dels polítics dels valors de la democràcia participativa. És evident que entre la gent activista veïnal està molt arrelada la percepció que l’assistència a aquests espais és perdre el temps o, en el millor dels casos, serveix de poc. No és casualitat que l’espai on hi assisteix més gent sigui el ple dels districtes, malgrat que aquest no sigui considerat un òrgan de participació, perquè és allà on es decideixen les coses. (En el reglament pendent d’elaboració sobre la participació dels districte una de les seves prioritats serà -o hauria de ser- com articular els plens de districte perquè pugi ser escoltada la veu del veïnat). Tan mateix, en el reglament trobem a faltar la regulació d’uns espais estables de participatius molt més flexibles com són les Comissions de Seguiment de barri en els quals es pugui garantir que les AV i altres entitats i persones puguin vetllar i incidir sobre la marxa d’una actuació municipal (obres d’una infraestructura, pla d’equipaments, temes de mobilitat, etc.) Actualment aquestes Comissions són a demanda i no tenen garanties de continuïtat, ni regularitat, ni infraestructura que permeti fer estudis, difusió, etc. Els Òrgans de Participació establers en el Reglament de participació són massa complexes i burocràtics per utilitzar-los per aquesta funció.