El gran desgavell
Fer un té davant la catedral o una cervesa ben freda front el Liceu, un cafè sota unes voltes gòtiques, una orxata enmig d’un petit poble dins la ciutat o una copa de vi sentint la música de les onades del Mediterrani, en una terrassa al carrer o en un jardí interior com els de “La Central”, és un dels petits plaers dels què vivim en una ciutat mediterrània, cosmopolita, amb un clima càlid i oberta al món.
Des de sempre la vida al carrer ha estat una característica de la cultura mediterrània, una vida de compartir, de respectar, de gaudir de les hores entre veïns i veïnes. Antigament, era costum en molts barris de la ciutat treure taules i cadires front de casa per la tarda nit, especialment quan pujava la calor, i allà compartir una tarda de diumenge amb una sangria, una copa de cava o una fresca llimonada. Poc a poc, la via pública es va anar fent fonedissa pels veïns i veïnes, i poc a poc, els espais de les voreres es van ocupar amb mobiliari urbà, amb parades de bus, de motos i cotxes, però sobre tot amb terrasses de bars i restaurants. Terrasses que també es van omplir de veïns i veïnes que volien seguir gaudint d’aquesta meravella a l'aire lliure que és la nostra ciutat. Com passa sovint, s’ha anat oblidant la justa mesura, i el negoci, el rendiment i l’especulació han anat transformant aquests espais. Massificant-los, omplint-los de turistes, ocupant-los dies i nits, i fent, per a molts veïns i veïnes, que allò tan nostre, sigui ara allò terrible que ens molesta, no ens deixa dormir, no ens deixa caminar pels nostres carrers, i arriba fins i tot a fer-nos fora dels nostres barris.
Abans de la pandèmia, l’espai públic que ocupaven les 6.000 terrasses de la ciutat era d’aproximadament 60.000 m2. Ara es parla de mantenir les 3.500 terrasses noves que es van autoritzar amb la flexibilització del 2020, arribant a ocupar gairebé 85.000 m2 de l’espai públic de Barcelona... sols per a terrasses. Una ciutat de dimensions reduïdes com la nostra, 102 km2, totalment limitada pels rius, les muntanyes i el mar, ha de gestionar cada metre quadrat amb molta cura. És una evidència que calen més espais verds, més equipaments, més habitatge, més zones de passeig, més espai lliure ... no es pot mercantilitzar el poc que hi ha. Cal dir que les terrasses plantegen a més un segon problema molt greu, l’impacte acústic. La poca responsabilitat empresarial junt amb el mínim control municipal fan que els episodis de molèsties per soroll no siguin cap anècdota. Com tampoc ho és l’abús dels restauradors, que solen ocupar molt més de l’espai concedit, posant taules i cadires per tot arreu, a la façana, als portals, a les parades del transport públic, duplicant l’ocupació, que com dèiem ja és en molts carrers insuportable.
No és cap rebequeria, ni cap fixació cap al sector. Com a tot arreu, també hi ha restauradors responsables i conscients que fan bé la seva feina, però en conjunt la realitat de la ciutat està desbordada per l’ocupació de la via pública amb terrasses. Desborda pel soroll, especialment a la nit, per la incapacitat municipal de controlar mínimáment els espais i les formes de les terrasses.
Volem gaudir de terrasses, però no volem una invasió de terrasses a l’espai públic... i res millor que veure com és aquesta invasió... a la pestanya "Recull de fotos" podéu veure desenes d’exemples d’incompliments en l’ús de l’espai públic, incompliments que portem mesos, si no anys alguns, sense ni una mínima sanció.
El veïns i veïnes no ens mereixem aquest desgavell!
![]()
