1. Introducció

La voluntat d’incidència en els afers públics que afecten els nostres barris és un dels principals signes identitaris juntament amb la promoció de la vida comunitària del moviment veïnal. El sistema de democràcia representativa en què cada quatre anys es trien els polítics municipals no garanteix per sí mateix que els representants escollits apliquin les polítiques que demanda la ciutadania en el dia a dia. És un contracte que té moltes fissures: els ciutadans i ciutadanes mai atorguen amb el seu vot un xec en blanc als polítics electes, però en canvi l’incompliment del programa electoral mai ha provocat cap dimissió. Per superar aquestes limitacions i aprofundir la qualitat democràtica és imprescindible que el govern municipal estigui en contacte permanent amb la ciutadania. És imperatiu potenciar dinàmiques de democràcia participativa. La ciutat és cada cop més complexa i l’administració sap com és d’arriscat aplicar polítiques que no estiguin prèviament contrastades pels actors més directament implicats. Si l’ajuntament vol fer polítiques sòlides, necessita establir uns espais de participació reglats on es debati les línies a seguir des de la pluralitat. En uns moments en els quals tothom parla de participació, veiem que massa sovint darrere de les apel·lacions a la participació no sempre hi ha la voluntat sincera d’obrir escenaris de futur (sempre incerts quan es deixa participar de veritat), sinó que es busca obtenir la pàtina “participativa” d’un suposat aval ciutadà per legitimar els seus propis projectes. Tot i això, les problemàtiques de la ciutat sovint desborden el marc participatiu proposat pel municipi. No sempre és possible arribar a consensos donat que sovint hi ha interessos contraposats a l’hora de resoldre els problemes. Els sectors poderosos de la ciutat tenen molts mecanismes per influir en les decisions que prenen els representants municipals: pressions netes (campanyes publicitàries, mitjans de comunicació…) i, si cal, pressions brutes (portes giratòries, suborns, corrupció…). En canvi, el moviment veïnal disposa d’unes eines limitadíssimes per incidir en l’opinió pública i sovint ha de recórrer a la mobilització al carrer, que per a nosaltres també és un manera de participació absolutament legítima. Hi ha establerts altres mecanismes formals que en ocasions poden ajudar a desbloquejar conflictes quan el marc participatiu de l’ajuntament no dona més de sí. Ens referim a sol·licitar la intervenció de la Sindicatura de Greuges de Barcelona o la de Catalunya. I després sempre queda l’opció d’interposar demandes judicials, especialment quan es creu que hi ha una vulneració dels drets garantits per la legislació vigent. Però normalment anar als tribunals requereix d’una gran capacitat econòmica difícil d’obtenir pel moviment veïnal. Malgrat això, observem que darrerament hi ha un augment de la judicialització dels conflictes veïnals. Això també és participació. Per qüestions de proximitat, el moviment veïnal té tendència a dirigir les seves queixes al govern municipal quan moltes vegades les competències són autonòmiques, estatals o inclús europees. Caldria demanar a les administracions inferiors que, en comptes de tirar pilotes fora, s’impliquessin a l’hora d’elevar a l’administració competent les demandes veïnals. Per una altra banda, és important reforçar la capacitat d’articulació dels moviments socials per fer sentir la seva veu en tots els estrats polítics i exigir que desenvolupin i millorin els seus mecanismes de participació, com són per exemple les iniciatives legislatives populars (ILP). L’octubre del 2017 l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el reglament de participació ciutadana. Va ser després d’un llarg procés departicipació en què al final la FAVB i 58 AV van presentar 48 al·legacions, la majoria de les quals van ser incloses parcialment o totalment en el redactat final. Actualment hi ha diversos recursos contra aquest reglament, concretament contra l’apartat de les iniciatives ciutadanes interposades per empreses lligades a la multinacional Agbar. Queden pendent de renovar les normes dels òrgans de districtes com són el plenari, el consell ciutadà de districte i les audiències públiques de districte. A l’espera d’aquesta nova regulació, en aquest document no entrem a valorar-los. No obstant sí que avancem que aquest funcionament remet a un debat més ampli per obtenir una major descentralització política de l’ajuntament central, i l’elecció directa dels consellers i conselleres de districte. A més dels òrgans, hi ha els processos participatius. Alguns d’ells de gran envergadura com és la discussió del PAM i del PAD. També hi ha espais de participació no permanents en el temps com la Taula d’Emergència Climàtica. Queden pendent de renovar les normes dels òrgans de districtes com són el consell ciutadà de districte i les audiències públiques de districte. En la disposició addicional quarta del reglament, l’ajuntament es compromet a redactar una guia que faci entenedor i útil el seu contingut per ser utilitzada per la ciutadania en la pràctica. Aquesta guia ja està editada i recomanem que estigui a l’abast de tothom. El present document no pretén fer una reformulació de la guia municipal. La nostra intenció va en direcció inversa. O com girar el mitjó... Aquest document no tracta d’explicar el reglament, sinó d’analitzar les dinàmiques reals participatives del moviment veïnal i veure fins a quin punt el document ens pot ajudar a superar les dificultats que ens trobem en el dia a dia.